Per la diada de Sant Cristòfol, el 10 de juliol, Premià de Mar celebra la seva festa grossa. Ja fa anys el costum era emblanquinar i pintar les cases del poble, per dins i per fora, uns dies abans de la Festa Major. En arribar la vigília semblava que la gent es trastocava, perquè tothom volia que l'endemà tot fes patxoca. El campaner, enriolat, tocava la campana xica i la campana grossa.

El mateix dia de la festa, al matí, la cridòria era ensordidora. Els infants cantaven i saltaven per ací i per allà. Poc després hi havia l'ofici del sant, cantat per músics que moltes vegades venien llogats expressament d'altres llocs de Catalunya. Una vegada acabat l'ofici s'anava a dinar: els plats típics eren l’escudella i l'arròs amb peix abundant, i no hi mancava la llagosta amb xocolata.

A la tarda començaven a entrar els forasters, ja que tots esperaven amb deler el ball de l'envelat, sobretot els joves.

A Premià de Mar sant Cristòfol obria tradicionalment els banys de mar. Molta gent pensava que aquell dia la mar tenia virtuts miraculoses, trobant-se tan abonançat que ni tan sols es movia, perquè és tradició que precisament el 10 de juliol Sant Cristòfol passava el mar amb el Nen Jesús a coll. El rector explicava que les poques ones que hi havia les feia el Nen joguinejant amb l'aigua.

Es coneix una descripció força interessant d’una de les festes majors de Premià de Mar, concretament la corresponent a l’any 1846, quan el poble bullia d’activitat marinera. Només per fer-nos una idea de com han canviat les coses, de com han evolucionat els costums, transcriurem el text, que devem a la ploma de Joan Vilanó Matamoros, i que fou publicat inicialment a la revista Guia, núm. 187 (1971):

“En la segona quinzena de juny del 1846, coincidint amb l'arribada al port de Barcelona de tres vaixells procedents d'Amèrica amb tripulació gairebé totalment premianenca, sadollà l'ànima de la Vila una sensació indescriptible de joia.

El motiu era justificat. Uns quaranta homes passarien la Festa Major en família; entre ells, xicots joves a punt de mullerar-se. Aprofitant la casualitat, que dificilment podria repetir-se, hom augurava que la Festa seria més esplendorosa que mai. Portaven dotze, catorze i setze mesos lluny de la Pàtria; havien tocat ports on les malalties tropicals atacaven preferentment el jovent, i, a més, havien lluitat amb forts temporals a l'Atlàntic.

La intel·ligent perícia d'aquells experts capitans, secundats admirablement per l'abnegada tripulació, de gran experiència marinera, féu possible de superar algunes compromeses situacions. Si no haguessin comptat amb l'ajuda de tan admirable conjunt, més d'una vegada no haurien pogut evitar la tragèdia.

Per fi, i després de molts sacrificis, arriben tots feliçment al final del viatge. Bé podien, amb orgull, cantar victòria!.

Fan l'entrada a Premià amb diligència, ja que encara mancaven més de dos anys per a la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Mataró, el primer de Catalunya i d'Espanya. El poble, aleshores, era com una gran família, i tal esdeveniment, amb la presència d'aquells braus de rostre colrat pel sol tropical, feia preveure unes festes com mai no se n'havien vistes. El Gremi de Marina, que agrupava tota la gent de mar, unànimement es fa càrrec de la Festa Major. No es parlava d'envelats. El que sobressortia era l'Ofici Solemne dedicat a Sant Cristòfor, Patró de la Vila.

Essent en projecte una tan extraordinària Festa, es contractà una orquestra de 23 professors, la més nodrida fins aquella data. El ball seria a l'aire lliure, a la Plaça de l'Ajuntament. Fou decidit d'estrenar catifa i adornar la pista amb gran quantitat de plantes i flors. Els seients -cadires i bancs- els portava tothom qui en tenia, i no se sortejaven. Els situats al primer rengle pagaven 17 quartos, igual a 50 cèntims, i els rengles restants, a raó de 8 quartos (24 cèntims). Al centre, un banc reservat a les Autoritats. L'Ajuntament es composava de 5 consellers i el batlle, i subvencionava la Festa amb una unça d'or (16 duros). El Sr. Rector hi afegia 4 duros.

Uns dies abans de la Festa es celebraren cinc casaments, tots el mateix dia i tots de joves mariners que, al cap de tres o quatre setmanes, havien d'embarcar novament vers les Amèriques. Els nombrosos convidats foren obsequiats segons l'ús de l'època. No era costum entre la gent humil de fer viatge de noces, que no oferia cap comoditat ja que, com hem dit abans, el ferrocarril no existia. L'esdeveniment tingué tanta ressonància que, sense por d'exagerar, pot dir-se que el poble sencer col·laborà en la festa. Fou, sens dubte, el pròleg més trascendent i emotiu de les Festes.

Molts navilis amarrats al port de Barcelona prestaren llurs telègrafs de banderes; fou engalanat el campanar, i tants carrers que en el que es portava de segle no s'havia vist cosa semblant.

Arribat el dia del Sant Patró, per tots tan esperat, i davant la perspectiva d'una solemnitat religiosa mai igualada, l'interès màxim fou posat en l'assistència als Divins Oficis. Una imponent concurrència de fidels omple totalment el temple; els pobles veïns hi aporten també un gran contingent, atrets per la grandiositat de la festa. Les noies acostumaven a estrenar vestit en acte tan solemne, i les senyores s'abillaven amb la clàssica mantellina i la indumentària dels grans esdeveniments, tot formant un conjunt harmoniós i donant a l'ambient un to seriós i elegent.

En sortir de l'Església es reflectia una íntima satisfacció a tots els semblants, tot donant fi al matí de Sant Cristòfor, que fou una manifestació de fervor religiós que baté el rècord de tota la comarca.

Durant els tres dies no hi havia altre distracció que el ball. La sessió més interessant fou el segon dia a la tarda, en que es lluïren els millors vestits. Passades les Festes, les noies es planyeren que, després d'haver estrenat tant, no havien pogut lluïr-lo, degut a la gran aglomeració de forasters. La Comissió en pren nota i, amb tal finalitat, acorda cel·lebrar una nova festa. Se'n dirà "Sant Cristòfor Nano", tindrà caràcter plenament local i quedarà radicada al segon diumenge després de la Festa Major. Es disposà tot el convenient i el dia assenyalat es féu el ball, alqual foren lluïdes les millors gales.

Aquesta fou la Festa Major de fa cent vint-i-cinc anys [avui 158 anys], senzillament i lleugerament comentada, amb la finalitat de poder establir comparacions. Amb l'import total d'aquelles festes, avui no pagariem ni la meitat dels programes.

Compilat i traduït de dades que foren facilitades l'any 1877 pels mariners Srs. Pau Cisa, Joan Gurri i Bernat Estrader”.

Regidoria de Cultura