La pirateria al Maresme


La pirateria és un fenomen antic. A L’Odissea (XIV, 190 i ss.) podem llegir com Ulisses i Menelau l’havien practicada, assaltant les costes egípcies, fenícies o xipriotes. Els etruscs s’aliaren amb els cartaginesos per combatre la pirateria dels grecs foceus, que tingué com a punt àlgid la batalla d’Alàlia, a l’actual Còrsega, l’any 535 aC. Però potser el més famós destructor de pirates de l’antiguitat clàssica fou Pompeu, que l’any 67 aC, comandant una potent esquadra naval, va destruir la confederació de pirates licis, cilicis, siris i d’altres llocs, que aleshores infestaven la Mediterrània i que impedien el lliure desenvolupament del comerç romà.

És sabut que al Maresme, a diferència del que havia estat l’època romana, durant els primers segles de l’edat mitjana la població tendeix a establir-se quelcom lluny de la platja, més aviat cap a les valls interiors i la serralada. A banda de les guerres, però d’alguna manera relacionat amb elles, trobem el fenomen de la pirateria, que ben aviat va fer acte de presència a les nostres costes. Així, un dels primers atacs dels que tenim constància al Maresme és el de l’almirall Ibn Hamona, que l’any 935, després de saquejar Niça i Marsella, atacà el Maresme (Maçanet, Malgrat) i després Barcelona. Aquest atac fou castigat mitjançant una expedició del comte Sunyer de Barcelona cap el llevant peninsular.

Però l’època per antonomàsia de la pirateria, al menys la que hom recorda més a nivell popular, és la corresponent als segles XVI a XVIII. Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, el poder turc s’escampa per tota la Mediterrània. Ateses les rivalitats entre el món cristià i el musulmà -que no va impedir, però, l’aliança de França i l’imperi otomà contra Carles V-, calia aprofitar la pirateria com a element desestabilitzador. La majoria d’assalts pirates dels que es tenen constància es desenvolupen, precisament, en aquest període.

Els atacs piràtics s’acostumaven a dur a terme a la primavera i a l’estiu, que eren les millors èpoques per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l’imperi otomà, com en el cas de Dragut l’any 1545, però en la majoria d’ocasions no eren més que petits vaixells, anomenats en la terminologia de l’època llenys o fustes, que venien navegant des del nord d’Àfrica, que aleshores s’anomenava Barbaria. Normalment aquestes naus recorrien les costes catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en altres ocasions atacaven punts poc defensats a terra, assaltant els llocs a la recerca de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, finalitzant abans que no es pogués organitzar la defensa o l’exèrcit socorregués el lloc atacat. Hi havia indrets desguarnits de la costa que servien de refugi als pirates mentre planejaven llurs incursions: així, molts atacs contra el Maresme i el Barcelonès es gestaren en la desembocadura del Besòs.

A banda dels perjudicis materials que aquests atacs causaven, cal tenir en compte el costum per part dels pirates musulmans de fer captius d’entre la gent del lloc que assaltaven, que després eren rescatats pels seus familiars a canvi d’una gran suma de diners, sempre que poguessin pagar-la. Així, en el segle XVIII es coneix la captura de quinze mataronins entre 1720 i 1740; l’any 1760 els pirates havien capturat catorze naus, amb un total de quaranta-cinc persones. En un cadastre de 1719 se cita amb el núm. 24 la casa de Sever Roig, pescador de Premià. La posseeix la seva dona per estar ell ..."pres de Moros".

No era infreqüent que qui aconseguia escapolir-se d’uns enemics tan tenaços ho atribuís a la intervenció de la divinitat, com fa el patró Pere Silvestre de Mataró, que ofrenà un ex-vot tallat en pedra que es troba en la llinda de la porta de la sagristia de l’ermita de sant Simó d’aquesta ciutat. En ell podem veure tres naus amb la divisa de la mitja lluna. Hi llegim:

"LA BARCA DEL PATRO PERA CILVESTRA. AÑ 1691. EXVOTO".

L’atac piràtic més famós que es dugué a terme contra el Maresme fou el de Dragut a Pineda l’any 1545. Aquest almirall turc es presentà amb onze galeres, devastà la vila, saquejà i enderrocà l’església, matant i enduent-se com a esclaus molts vilatans, tal i com consta en la inscripció que encara es pot llegir a l’església d’aquest poble:

"A 1 d’agost 1545 a punta de alba XI galiotas de turcs posaren la gent en la plage, cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palaua miggiorn se tornaren en barcar Per reparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda".

L’any 1527 Badalona és assaltada per 14 ..."fustes de moros [que] tragueren moros en terra que barrejaren tota la sagrera de Badalona prenent y matant moltes animas..."... I així podríem multiplicar els exemples.

Els elements històrics que ens han restat d’aquests atacs són molts. En destacarem les anomenades torres de moros o torres de mar, que cal entendre en un context de població més o menys disseminada, i a les que la gent corria a refugiar-se al crit de "Via fora, moros a la costa!" N’hi ha tantes al Maresme que s’ha anomenat la comarca com la costa torrejada. La seva entrada no era mai per la planta baixa, sinó que s’hi accedia mitjançant una escala de mà en el cas de les aïllades o mitjançant un pont elevat unit a la casa quan eren adossades. Les esglésies són també parcialment fortificades per tal de ser usades com a refugi en cas d’atac. Hi ha ciutats, com Mataró, que s’emmurallen en aquesta època, o que fins i tot tallen alguns carrers davant del perill "de ésser presa la vila y saquejada per infels".

En aquest turbulent període les guaites i talaies foren un servei de necessitat permanent, com resulta fàcil comprendre. Així, hi ha diversos testimonis de guaites, dutes a terme a Mataró pels anomenats deseners (10 homes) i cinquanteners (50 homes), que s’anaven alternant "per lo miratge de la vila". Tampoc no era rar llogar algú per talaiejar, com per exemple acordaren fer els jurats de les viles de Mataró, Vilassar, Premià, Argentona i Cabrera el 7 de maig de 1544, per posar un home al Montcabrer que acomplís aquesta funció" així de nits com de dia".

Mesura complementaria contra els assalts pirates fou la construcció d’una fragata guardacostes l’any 1696 per part de les confraries mataronines de sant Pere, de pescadors, i de sant Elm, de mariners. També hi havia les anomenades mostres d’armes, inspeccions destinades a tenir controlat i en bon ús tot l’armament i els homes útils de la ciutat per a la seva defensa contra els atacs piràtics.

Durant el segle XVII, si fa no fa, les coses segueixen igual en el tema dels pirates. Tot i això, durant els segles XVII i XVIII es produeix a la comarca un fort creixement econòmic que, entre altres, tindrà com a conseqüència el desenvolupament dels ravals marítims dels pobles “de dalt”.

Una de les gestes més celebrades de l’època fou la protagonitzada pel mataroní Joan B. Balançó en derrotar amb el seu vaixell una nau algeriana davant Palamós, l’any 1757. De tota manera, la pirateria torna a tenir una certa expansió cap a la dècada dels anys setanta del segle XVIII, i encara era en aquesta època una veritable amenaça.

El primer terç del segle XIX veurà desaparèixer pràcticament la pirateria nordafricana, i es va acabar així una amenaça per al Maresme que havia durat aproximadament uns mil anys, lògicament amb els corresponents alts i baixos.

Un fenomen històric de tan llarga durada havia de deixar forçosament petjada en la consciència col·lectiva de la gent de la comarca. Així, el llegendari maresmenc ens ha conservat algunes històries que ens parlen de pirates, assalts, segrestos i altres fets en relació amb el tema que ens ocupa. Una de les més interessants s’esdevé a l’Alt Maresme amb la tradició de les almorratxes o morratxes, la dansa en la qual prenen part aquests càntirs de vidre, que el ballador ofrena a la balladora i que aquesta va trencant, segons alguns en record del menyspreu d’una formosa noia cristiana envers un àrab que la pretenia. Els pirates també tenen un cert protagonisme en la llegenda del naixement del Masnou, o en l’intent d’assaltar castells famosos, com Burriac.

En definitiva, la pirateria constitueix una part gens negligible de la història de la comarca del Maresme. Una part que es troba encara per escriure amb la profunditat, el rigor i el detall que es mereix.

Regidoria de Cultura