Els altres “Omar” i “Ester” en les llegendes del Maresme (1)

Tots sabem que l’Omar i l’Ester, protagonistes de la nostra Festa Major, són una creació moderna, esdevinguda l’any 1996 a partir de les primeres escenificacions del desembarcament pirata. L’Omar, un ferotge cabdill pirata barbaresc, desembarca a Premià a la recerca de botí i esclaus. En veure l’Ester resta bojament enamorat de la pubilla, d’altra banda promesa d’en Martí, un pescador premianenc. En un principi els pirates tenen èxit en prendre la població per assalt, tot imposant la seva caòtica llei i capgirant l’ordre establert, com si d’unes Saturnals romanes es tractés: és la Festa Major, on tot s’hi val. La lluita subsegüent, per recuperar l’Ester i el control de Premià, és el que acabarà per tornar les coses al seu lloc, posant fi d’aquesta manera a la disbauxa festiva.

A poc a poc s’anaren afegint nous elements complementaris a la primitiva i maniquea història de l’Omar i l’Ester: el Poble Pescador del carrer Sant Antoni, la Revolta Premianenca, la Milla Nocturna de Pirates i Premianencs a Pèl, l’Atracabars, l’Atracabotigues, i un llarg etcètera- que han acabat per arrodonir tot un conjunt mitològic i ritual, que és el que en l’actualitat millor defineix la Festa Major de Premià de Mar.

Amb tot, la història de la pubilla premianenca, de la qual s’enamora follament el cabdill dels pirates que assalten el nostre poble cada any, no és tan original com podria semblar a primera vista. Si rastregem les llegendes de la comarca del Maresme, veurem que al llarg dels segles la tradició ha anat teixint tota una sèrie d’històries de personatges que no deixen de tenir una certa semblança a l’Ester i a l’Omar en molts aspectes. Us proposem recordar algunes d’elles.

Una vegada hi havia a Teià una noia molt bonica, d'aquestes com mai se n'havia vist i com mai se'n tornaria a veure cap més per molt que duri el món, anomenada Maria. Era pubilla d'una de les cases de pagès principals del poble, Ca l'Estany. Sense saber com, la fama de la seva formositat havia arribat a les illes Balears, que llavors estaven ocupades pels àrabs. Aquests, dedicats a la pirateria, no deixaven en pau les nostres costes ni un moment. Coneixien molt bé el país i els seus costums, per això i per haver estat entre nosaltres tant de temps. Un d’ells, molt galant, de principesc llinatge i moltes riqueses, restà molt impressionat pels relats que li feien sobre la formositat de la noia teianenca.

Així, aparellà i muntà un xàbec de la seva propietat, de vela llatina, dirigint-se cap a la costa del Maresme. Ben informat per un renegat teianenc, jurà no tornar-se'n sense la pubilla. Amb aquest objecte, alguns dels seus criats es disfressaren amb vestits iguals als dels naturals del país, artifici utilitzat pels pirates per tal de sorprendre i enganyar millor les víctimes que intentaven fer en les platges. Arribats els pirates al poble, i apostats convenientment, esperaren que la noia sortís de l'església, doncs era diumenge. En un punt del camí, de cop i volta, els pirates l'envoltaren amb aire de contemplar-la. Ningú no en va fer cas, ja que tothom estava acostumat a veure la noia sempre obsequiada i respectada, i encara dels forasters vinguts expressament per admirar tan gentil criatura. Però en observar alguns curiosos que els desconeguts mostraven intencions d'encaminar-la cap a un torrent que es desvia molt de Ca l'Estany, entraren en sospites. En un obrir i tancar d'ulls, els pirates foren seguits, envoltats i atrapats pels veïns que, adonant-se d'alguns gestos de resistència que feia la noia, més vius encara en veure que s’apropava gent coneguda. Impulsats per una acció generosa, els teianencs l'emprengueren contra els pirates: el primer a caure fou el propi cabdill, que quedà cadàver i materialment destrossat a pedrades. El seguiren en la seva dissort alguns dels seus auxiliars, mentre que altres pogueren escapolir-se. Un dels pirates fou fet presoner, salvant la vida momentàniament mercès a les súpliques de la noia, que mig desmaiada per les emocions viscudes i a causa de la carnisseria que contemplava, no sabia ben bé el que li passava. Ella fou acompanyada a casa seva immediatament, mentre que el pirata fou portat a la presó i lliurat a les autoritats. Allà confessà el malvat intent del seu amo que, segons digué, era un dels principals de Mallorca per ses riqueses, càrrecs públics i demés consideracions, doncs era net i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d'Osca. A causa de l'inaudit esdeveniment, el torrent que fou finalment sepultura del cabdill àrab va ser anomenat "Torrent d'Hassan", nom que els del poble no esperaven que quedés adulterat pel temps, sinó que ben aviat van dir-ne, per mofa del pirata, "Torrent de l'Ase".

Els fets esdevinguts en el torrent obriren els ulls de la família de la Maria, per a l'immediat casament de la qual es donà molta pressa. La nova família volgué alçar prop de la platja una nova llar: el Mas Nou, que amb el temps donaria nom a la bonica població que tots coneixem.

A Canet, Sant Pol, Calella, Malgrat i a altres poblacions es balla l’anomenat Ball de les almorratxes o morratxes: les pubilles es posen a la plaça. Un jove s'acosta a una d'elles, com si la convidés a ballar. Li fa donar dues voltes sobre la punta dels seus peus, dos passejos al voltant de la plaça, i després la presenta al jove que es suposa té per admirador. El presentador se'n va, i el presentat s'encarrega aleshores de la pubilla. El galant pren una almorratxa (recipient de vidre barrocament decorat, amb diversos forats, ple d’aigua d’olor) i mulla la noia, o llença l'aigua als seus peus. Ella pren la morratxa i la llença a terra, esmicolant-la. En trenca tantes com li ofereix el jove, que no pot deixar de fer-ho mentre ella les segueixi trencant. Finalment, quan ho considera oportú, la pubilla deixa de trencar almorratxes i accepta el ballador.

Segons una de les moltes llegendes que expliquen l’existència d’aquest ball, un jove capità pirata barbaresc va desembarcar amb la seva tripulació a la recerca de botí en una vila de la costa del Maresme –Canet, Sant Pol, Malgrat, Calella o Pineda es disputen aquest protagonisme-, precisament el dia de la Festa Major. En veure una gentil fadrina que ballava, se’n va enamorar perdudament. Per tal de galantejar-la, li va oferir una rica almorratxa de vidre damasquí, bellament decorada i plena d’aigua perfumada, com a requeriment d’amor. La noia, que ja tenia promès, desdenyosament la va tirar a terra, trencant-la, com a acte de menyspreu envers el sarraí. El pirata, generós davant l’insult, va reembarcar amb la seva gent i va marxar, respectant la vida i els béns de la donzella i dels seus convilatans.

Una altra llegenda explica que, fa molts segles, el Bei àrab del castell de Burriac era un noble guerrer, hàbil amb les armes i galant amb les donzelles. Els seus vassalls, però, patien la seva tirania, doncs era un home avesat als excessos de tota mena. Un dia, anant de cacera, arribà a la vila d'Argentona muntat damunt la seva blanca euga. Hi entrà galopant, amb els corns de caça sonant, seguit de tots els seus gossos i de tres servidors, que duien els falcons de caça i les peces mortes. Tothom al poble i a les masies dels encontorns es donà molta pressa a amagar-se en veure'l. Tothom llevat d'una donzella, anomenada Timboreta, que continuà fent punta al carrer com si res, abstreta per la seva feina. El bei se li acostà, encisat per la bellesa de la noia, i tot seguit li declarà el seu sobtat amor a la vegada que dipositava als seus peus la cacera del dia i li prometia que per ella trencaria les seves primeres llances en el proper torneig dels cavallers.

A la pobre noia, espantada i amb les galtes ben vermelles, no li sortí ni un mot. El bei, esperonant la seva cavalcadura, s'allunyà tan ràpidament com havia vingut, tombant-se de tant en tant a saludar la donzella amb el seu guant de cuir fins que es perdé de vista. Quan la sorpresa Timboreta tornà del seu atordiment, la primera cosa que va fer va ser entrar en la casa totes les peces de caça que el bei li havia ofrenat per tal d'evitar que els veïns no murmuressin; però al poc temps tot el poble feia els seus comentaris, més o menys propers a la veritat. Així, quan el germà de Timboreta tornà a casa ja coneixia els fets. La noia li explicà el que havia succeït realment, i el primer pensament del fadrí fou fugir d'allí, doncs coneixia el temperament capriciós del senyor feudal. Timboreta passà la nit en vetlla, plorosa i desconsolada. No li feia res marxar d'aquella terra, però sí allunyar-se del seu estimat Mir, amb qui s'havia de casar aviat. L'endemà el passaren preparant la partida a porta tancada. I bé que feren, doncs el bei vingué en diverses ocasions durant la jornada. Com que no veia ningú trucà algunes vegades, sense obtenir cap resposta. Tots dos germans, ben amagats, comprengueren que el perill era realment gran i activaren la marxa.

Mentre s'esdevenien tots aquests successos retornava a Argentona d'un curt viatge el jove Mir, el promès de Timboreta. En arribar al poble, ben entrada la nit, ràpidament li explicaren allò que era motiu de general murmuració: els presents del Bei a Timboreta i les seves continuades rondes per la casa. Mir hi anà ràpidament cap allà, tot ell neguitós, trucant a la porta sense rebre resposta. Després d'insistir-hi clamant Timboreta i identificant-se, la porta s'obrí lleugerament per deixar-lo entrar, tancant-se de nou ràpidament. Posat en antecedents, ell mateix els ajudà amb els preparatius de fugida, i a mitja nit, protegits per la fosca imperant, s'encaminaren cap el castell de La Roca amb el pensament de posar-se sota la tutel.la del seu senyor, un enemic declarat del bei de Burriac. Mir acompanyà els dos germans fins que els cregué fora de perill. Llavors, capficat, retornà a Argentona. Una vegada arribat anà a casa de la seva estimada, en un racó de la cuina veié la fatídica caça, el regal del bei. La seva sola visió li revoltà la sang. Sobtadament, dominat per una intensa ràbia, va fer-ne un farcell i sortí a fora amb ell a l'espatlla, just quan les boires es pintaven de vermell per rebre el sol que neixia.

Es veritat que tots tres havien passat la nit en vetlla; però també ho és que el bei, neguitós, no havia conciliat la son, donant voltes i més voltes en el llit pensant només en la seva donzella dels ulls de cel. Quan ja esgotat s'adormia, els somnis no eren gaire alentadors per a ell, doncs continuadament veia escapolir-se Timboreta de les seves mans. Així, al primer cant del gall, formà les seves hostes en el pati del castell i, tots armats de ballestes i destrals, emprengueren camí cap a Argentona. Els veïns, veient arribar aquella horda, comprengueren de seguida que el perill els amenaçava i començaren per invocar l'auxili diví. Però la cosa no anava amb ells. Ràpidament s'adonaren que la comitiva de guerrers s'aturava a casa de Timboreta. Posat el peu a terra, el picaporta fou febrilment agitat sense obtenir cap resposta. La porta, a cops de destral, fou llavors salvatgement estellada, i aquell torrent humà entrà en la casa. Després d'un minuciós registre, en el qual no es deixà cap racó sense resseguir i en el qual fins i tot es llençaren a terra alguns envans cercant-hi amagatalls, el bei s'adonava com es feia realitat el seu somni. Exasperat, manà calar foc a la casa, a la vegada que oferia una recompensa de cent unces d'or a qui li portés la Timboreta. Un cop consumats aquests fets, el malvat bei retornà al castell de Burriac. Els servidors del bei decidiren de distribuir-se en parelles per tal de no deixar cap terreny per escorcollar. Els dos que es dirigiren a Parpers foren sorpresos per gent de La Roca al Turó dels Castellans, essent enviats al fortí de Céllecs, on hi era en aquells moments el senyor d'aquelles terres. Un d'ells fou penjat en la torre, mentre que el segon fou enviat a Burriac amb un clar missatge: si el bei volia Timboreta, l'hauria de prendre dins dels murs de La Roca.

Mentre havien anat succeïnt els fets relatats, el jove Mir anava pujant al castell de Burriac amb les espatlles corbades pel pes de la cacera del bei. En aparença anava tranquil, però la veritat és que li bullia la sang. No sabia ben bé el què es proposava amb aquella boja ascensió, tot i que es trobava satisfet per la manera com ell, Timboreta i el seu germà havien burlat les intencions del bei. En arribar dalt de tot, les portes del castell s'obriren per deixar-lo passar. Fins passades dues hores no s'anuncià l'arribada del bei. En el coll del castell havia esperat durant una bona estona notícies dels seus exploradors. Aviat s'assabentà del què havia succeït a Céllecs, amb les noves de Timboreta i l'execució d'un dels seus homes. El talant del bei en pujar a Burriac no era com per ser descrit, i les lloses del pati d'armes cruixiren al pas del seu cavall de guerra. Els servidors s'adonaren ràpidament que la tempesta no trigaria a esclatar, doncs la cara del bei, pels seus gestos, demostrava que rumiava sinistres projectes de venjança. Quan arribà a les seves habitacions es trobà amb Mir, al qual preguntà què hi feia allí. El jove, llençant als peus del bei el farcell amb la cacera, respongué que havia vingut a retornar allò que Timboreta no podia de cap manera acceptar. Completament fora de lloc, el bei cridà els seus servidors i ordenà que pengessin Mir de la forca de Llevant. El fadrí es llençà llavors daga en mà damunt del tirà de Burriac, amb intenció d'acabar amb la seva vida: la lluita no tingué gaire durada, ja que la superioritat numèrica dels homes del bei s'imposà ràpidament, i el jove Mir fou travessat per nombroses espases. Poc després, els veïns d'Argentona contemplaven horroritzats com el cos d'un home penjava, gronxant-se sinistrament, de la muralla del castell.

Quan ja havien passat uns dies després d'haver esdevingut aquests tristos fets, Timboreta s’estranyava que el jove Mir no anés a veure-la, sabent com sabia que era a resguard sota la protecció del senyor de La Roca. A tant arribà el seu desassossec que la fadrina va caure malalta, amb una profunda melangia. El seu germà, veient-la morir, li va prometre d'anar a cercar Mir i no tornar sense ell. Disfressat de peixater i amb la canasta al cap, s'encaminà cap els dominis del bei de Burriac a la recerca de notícies. Una vegada arribat a Argentona, els seus convilatans l'assabentaren de la infortunada mort del xicot. Quan encara no s'havia recuperat de la trista nova, tingué la dissort de contemplar la seva casa pairal reduïda a cendres.

L'agitació que ambdós fets provocaren en el germà de Timboreta el feren encaminar-se cap a les platges de Cabrera, a la vegada que rumiava cent projectes de venjança contra el malvat bei de Burriac. Per tal de no ser descobert s'hostatjà en la solitària Cova de les Encantades del Montcabrer, convertint-se en guardador de ramats. Allí es passava la major part del dia exercitant-se en l'ús de la fona, fins que aviat adquirí una destresa sense rival.

Un dia, molt segur de sí mateix, esperà el pas del bei, que havia de venir de Cabrils. Quan el sol ja es posava sentí el galop d'un grup de cavalls. El malvat bei s'acostava, com sempre, al capdavant dels seus esbirros. Quan el jove, ben amagat en les brolles, tingué a tir el malvat bei va fer giravoltar la seva fona amb violència: quan la pedra sortia en direcció cap a ell, l'amo del castell de Burriac va sentir:

-Maleït!. Mir i Timboreta te l'envien!.

No tingué temps ni d'alçar la mirada cap a la brolla, doncs la pedra li petà immediatament en el front. En caure a terra ja era cadàver.

D'aquests fets en restà memòria, doncs allà on el tirànic bei fou descavalcat i mort la gent hi posà una creu per a eterna recordança d'aquells successos, anomenant-la la "Creu del Bei", també coneguda com la "Creu de la Beia" o "de l'Abella". Del destí final de la jove Timboreta i del seu germà no en sabem res, ja que la tradició llegendària no n'ha conservat cap vestigi.

En aquestes tres històries hi veiem reflectits, d’alguna manera, l’Ester i l’Omar. De fet, no ens sobtaria que qualsevol de les tres pogués ser protagonitzada per ells. Això és així perquè totes aquestes llegendes formen part d’un arquetip cultural, conegut arreu de la Mediterrània des de fa molts segles, i que pot tenir nombroses variants. I és que, segons escriu l’historiador de les religions Mircea Eliade,

"La dessacralització ininterrompuda de l'home modern ha alterat el contingut de la seva vida espiritual, però no ha trencat les matrius de la seva imaginació: un immens residu mitològic perdura en zones mal controlades..."

Regidoria de Cultura