Els altres “Omar” i “Ester” en les llegendes del Maresme (i 2)

Tal i com ja vam comentar en el programa de Festa Major de l’any 2005, en la primera part d’aquest escrit, l’Omar i l’Ester, els protagonistes de la nostra Festa Major, són una creació moderna, esdevinguda l’any 1996 a partir de les primeres escenificacions del desembarcament pirata, ara fa 10 anys.

També afirmàvem aleshores que la maniquea història de l’Omar, l’Ester i en Martí s’assemblava a altres llegendes de la comarca del Maresme, on els protagonistes eren un cabdill àrab que s’enamorava follament d’una jove pubilla, i que aquesta tenia d’antuvi un promès. La història, anés com anés, tenia aquests tres personatges com a eix central, a causa sobretot de la persistència d’un arquetip cultural que trobem al llarg de tota la Mediterrània des de fa molts segles, i que pot tenir nombroses variants. Avui us proposem reviure la darrera d’aquestes històries que coneixem, i que s’esdevé en un lloc emblemàtic de la nostra comarca: el castell de Burriac.

Fa molts segles, el Bei àrab del castell de Burriac era un noble guerrer, hàbil amb les armes i galant amb les donzelles. Els seus vassalls, però, patien la seva tirania, doncs era un home avesat als excessos de tota mena. Un dia, anant de cacera, arribà a la vila d'Argentona muntat damunt la seva blanca euga. Hi entrà galopant, amb els corns de caça sonant, seguit de tots els seus gossos i de tres servidors, que duien els falcons de caça i les peces mortes. Tothom al poble i a les masies dels encontorns es donà molta pressa a amagar-se en veure'l. Tothom llevat d'una donzella, anomenada Timboreta, que continuà fent punta al carrer com si res, abstreta per la seva feina. El bei se li acostà, encisat per la bellesa de la noia, i tot seguit li declarà el seu sobtat amor a la vegada que dipositava als seus peus la cacera del dia i li prometia que per ella trencaria les seves primeres llances en el proper torneig dels cavallers.

A la pobre noia, espantada i amb les galtes ben vermelles, no li sortí ni un mot. El bei, esperonant la seva cavalcadura, s'allunyà tan ràpidament com havia vingut, tombant-se de tant en tant a saludar la donzella amb el seu guant de cuir fins que es perdé de vista. Quan la sorpresa Timboreta tornà del seu atordiment, la primera cosa que va fer va ser entrar en la casa totes les peces de caça que el bei li havia ofrenat per tal d'evitar que els veïns no murmuressin; però al poc temps tot el poble feia els seus comentaris, més o menys propers a la veritat. Així, quan el germà de Timboreta tornà a casa ja coneixia els fets. La noia li explicà el que havia succeït realment, i el primer pensament del fadrí fou fugir d'allí, doncs coneixia el temperament capriciós del senyor feudal. Timboreta passà la nit en vetlla, plorosa i desconsolada. No li feia res marxar d'aquella terra, però sí allunyar-se del seu estimat Mir, amb qui s'havia de casar aviat. L'endemà el passaren preparant la partida a porta tancada. I bé que feren, doncs el bei vingué en diverses ocasions durant la jornada. Com que no veia ningú trucà algunes vegades, sense obtenir cap resposta. Tots dos germans, ben amagats, comprengueren que el perill era realment gran i activaren la marxa.

Mentre s'esdevenien tots aquests successos retornava a Argentona d'un curt viatge el jove Mir, el promès de Timboreta. En arribar al poble, ben entrada la nit, ràpidament li explicaren allò que era motiu de general murmuració: els presents del Bei a Timboreta i les seves continuades rondes per la casa. Mir hi anà ràpidament cap allà, tot ell neguitós, trucant a la porta sense rebre resposta. Després d'insistir-hi clamant Timboreta i identificant-se, la porta s'obrí lleugerament per deixar-lo entrar, tancant-se de nou ràpidament. Posat en antecedents, ell mateix els ajudà amb els preparatius de fugida, i a mitja nit, protegits per la fosca imperant, s'encaminaren cap el castell de La Roca amb el pensament de posar-se sota la tutela del seu senyor, un enemic declarat del bei de Burriac. Mir acompanyà els dos germans fins que els cregué fora de perill. Llavors, capficat, retornà a Argentona. Una vegada arribat anà a casa de la seva estimada, en un racó de la cuina veié la fatídica caça, el regal del bei. La seva sola visió li revoltà la sang. Sobtadament, dominat per una intensa ràbia, va fer-ne un farcell i sortí a fora amb ell a l'espatlla, just quan les boires es pintaven de vermell per rebre el sol que neixia.

Es veritat que tots tres havien passat la nit en vetlla; però també ho és que el bei, neguitós, no havia conciliat la son, donant voltes i més voltes en el llit pensant només en la seva donzella dels ulls de cel. Quan ja esgotat s'adormia, els somnis no eren gaire alentadors per a ell, doncs continuadament veia escapolir-se Timboreta de les seves mans. Així, al primer cant del gall, formà les seves hostes en el pati del castell i, tots armats de ballestes i destrals, emprengueren camí cap a Argentona. Els veïns, veient arribar aquella horda, comprengueren de seguida que el perill els amenaçava i començaren per invocar l'auxili diví. Però la cosa no anava amb ells. Ràpidament s'adonaren que la comitiva de guerrers s'aturava a casa de Timboreta. Posat el peu a terra, el picaporta fou febrilment agitat sense obtenir cap resposta. La porta, a cops de destral, fou llavors salvatgement estellada, i aquell torrent humà entrà en la casa. Després d'un minuciós registre, en el qual no es deixà cap racó sense resseguir i en el qual fins i tot es llençaren a terra alguns envans cercant-hi amagatalls, el bei s'adonava com es feia realitat el seu somni. Exasperat, manà calar foc a la casa, a la vegada que oferia una recompensa de cent unces d'or a qui li portés la Timboreta. Un cop consumats aquests fets, el malvat bei retornà al castell de Burriac. Els servidors del bei decidiren de distribuir-se en parelles per tal de no deixar cap terreny per escorcollar. Els dos que es dirigiren a Parpers foren sorpresos per gent de La Roca al Turó dels Castellans, essent enviats al fortí de Céllecs, on hi era en aquells moments el senyor d'aquelles terres. Un d'ells fou penjat en la torre, mentre que el segon fou enviat a Burriac amb un clar missatge: si el bei volia Timboreta, l'hauria de prendre dins dels murs de La Roca.

Mentre havien anat succeïnt els fets relatats, el jove Mir anava pujant al castell de Burriac amb les espatlles corbades pel pes de la cacera del bei. En aparença anava tranquil, però la veritat és que li bullia la sang. No sabia ben bé el què es proposava amb aquella boja ascensió, tot i que es trobava satisfet per la manera com ell, Timboreta i el seu germà havien burlat les intencions del bei. En arribar dalt de tot, les portes del castell s'obriren per deixar-lo passar.

Fins passades dues hores no s'anuncià l'arribada del bei. En el coll del castell havia esperat durant una bona estona notícies dels seus exploradors. Aviat s'assabentà del què havia succeït a Céllecs, amb les noves de Timboreta i l'execució d'un dels seus homes. El talant del bei en pujar a Burriac no era com per ser descrit, i les lloses del pati d'armes cruixiren al pas del seu cavall de guerra. Els servidors s'adonaren ràpidament que la tempesta no trigaria a esclatar, doncs la cara del bei, pels seus gestos, demostrava que rumiava sinistres projectes de venjança. Quan arribà a les seves habitacions es trobà amb Mir, al qual preguntà què hi feia allí. El jove, llençant als peus del bei el farcell amb la cacera, respongué que havia vingut a retornar allò que Timboreta no podia de cap manera acceptar. Completament fora de lloc, el bei cridà els seus servidors i ordenà que pengessin Mir de la forca de Llevant. El fadrí es llençà llavors daga en mà damunt del tirà de Burriac, amb intenció d'acabar amb la seva vida: la lluita no tingué gaire durada, ja que la superioritat numèrica dels homes del bei s'imposà ràpidament, i el jove Mir fou travessat per nombroses espases. Poc després, els veïns d'Argentona contemplaven horroritzats com el cos d'un home penjava, gronxant-se sinistrament, de la muralla del castell.

Quan ja havien passat uns dies després d'haver esdevingut aquests tristos fets, Timboreta s’estranyava que el jove Mir no anés a veure-la, sabent com sabia que era a resguard sota la protecció del senyor de La Roca. A tant arribà el seu desassossec que la fadrina va caure malalta, amb una profunda melangia. El seu germà, veient-la morir, li va prometre d'anar a cercar Mir i no tornar sense ell. Disfressat de peixater i amb la canasta al cap, s'encaminà cap els dominis del bei de Burriac a la recerca de notícies. Una vegada arribat a Argentona, els seus convilatans l'assabentaren de la infortunada mort del xicot. Quan encara no s'havia recuperat de la trista nova, tingué la dissort de contemplar la seva casa pairal reduïda a cendres.

L'agitació que ambdós fets provocaren en el germà de Timboreta el feren encaminar-se cap a les platges de Cabrera, a la vegada que rumiava cent projectes de venjança contra el malvat bei de Burriac. Per tal de no ser descobert s'hostatjà en la solitària Cova de les Encantades del Montcabrer, convertint-se en guardador de ramats. Allí es passava la major part del dia exercitant-se en l'ús de la fona, fins que aviat adquirí una destresa sense rival.

Un dia, molt segur de sí mateix, esperà el pas del bei, que havia de venir de Cabrils. Quan el sol ja es posava sentí el galop d'un grup de cavalls. El malvat bei s'acostava, com sempre, al capdavant dels seus esbirros. Quan el jove, ben amagat en les brolles, tingué a tir el malvat bei va fer giravoltar la seva fona amb violència: quan la pedra sortia en direcció cap a ell, l'amo del castell de Burriac va sentir:

- Maleït!. Mir i Timboreta te l'envien!.

No tingué temps ni d'alçar la mirada cap a la brolla, doncs la pedra li petà immediatament en el front. En caure a terra ja era cadàver.

D'aquests fets en restà memòria, doncs allà on el tirànic bei fou descavalcat i mort la gent hi posà una creu per a eterna recordança d'aquells successos, anomenant-la la "Creu del Bei", també coneguda com la "Creu de la Beia" o "de l'Abella". Del destí final de la jove Timboreta i del seu germà no en sabem res, ja que la tradició llegendària no n'ha conservat cap vestigi.

Regidoria de Cultura